Preguntes bàsiques contestades

Catalunya compte amb prous recursos energètics com per fer-la viable en un Estat independent?

Independent políticament, sí. Energèticament, no. Però cap dels vint-i-set Estats de la UE és independent energèticament. El Parlament Europeu, el Consell i la Comissió estan fent esforços per reduir la dependència exterior en recursos energètics, augmentant l’estalvi i l’eficiència energètica i el recurs a les fonts renovables locals.

La dependència en combustibles de Catalunya és del 97%, mentre que la d’Espanya és del 91% i la de la UE del 53%. La del total d’energia (incloent l’electricitat), és del 76,6% segons les estadístiques convencionals de considerar l’electricitat nuclear com producció local. En cas contrari la dependència seria del 95%.

A Catalunya hi ha un ampli marge per actuar vers aquests objectius, com es fa palès en el darrer pla energètic que es va orientant vers les recomanacions i exigències de la UE, per exemple reduint la dependència d’energia primària al 91%. Disposar d’un Estat propi facilitaria molt l‘assoliment dels objectius comunitaris.

Les infraestructures energètiques actuals a Catalunya, fan viable l’Estat de Catalunya?

Sí. La capacitat de generació elèctrica instal·lada a Catalunya (13.474 MW) permet cobrir la màxima demanda d’electricitat (11.893 MW). En casos de punta de la demanda (hivern o estiu) i d’instal·lacions generadores aturades (per manteniment, averia, manca de vent o d’aigua en els embassaments) pot haver de necessitar importar electricitat. Catalunya està connectada elèctricament amb l’Aragó (750 MW), França (1.400 MW), la Comunitat Valenciana (370 MW)) i Andorra (72 MW). N’importa de l’Aragó (5.941 GWh el 2010) i a vegades de França, i n’exporta a València (106 GWh el 2010) i a Andorra (264 GWh el 2010), i a vegades a França (25 GWh el 2010). En total en va importar un 12% de l’electricitat generada a Catalunya. Aquestes connexions són de sobres suficients per cobrir la punta de la demanda. La nova línia d’alta tensió amb França (1.400 MW) farà totalment prescindible (energèticament, però no econòmicament) la connexió amb l’Aragó .

El cas del gas natural i del petroli és molt diferent ja que es poden emmagatzemar i Catalunya els importa per via marítima. Les capacitats de transformació d’aquests combustibles en la planta de regasificació del port de Barcelona o en la refineria tarragonina són suficients per abastir el mercat de Catalunya. La punta màxima de la demanda de gas natural és el 68,5% de la capacitat d’emissió de la planta de regasificació del port de Barcelona.

Catalunya disposa dels organismes i de les empreses energètiques necessàries pel bon funcionament d’un Estat modern de la UE?

No. Les competències de regulació, operació i gestió del sistema energètic són de l’Estat, i Catalunya és una perifèria que al centre (el poder central d’Espanya) l’interessa tenir dependent i amb molt poques possibilitats de separar-se, com es va fer palès quan Gas Natural va intentar adquirir Endesa (“antes alemana que catalana!”), o al descartar el gasoducte entre Catalunya i França.

Els organismes reguladors i gestors s’haurien de crear i haurien de rebre els actius de l’Estat a Catalunya (infraestructures, capital, participacions, concessions...) com es va fer en la Transició. Es podria arribar a un acord de col·laboració o de participació amb altres Estats (Espanya o França) com hi ha entre Espanya i Portugal. La Generalitat podria participar en els ens gestors, com ho fa el Govern Basc.

El mercat energètic de producció, distribució i comercialització està liberalitzat (com el de la telefonia). Les empreses poden entrar en el mercat, participar accionarialment en altres, vendre-les, adquirir-les o col·laborar-hi. La Generalitat pot facilitar la presència catalana en les empreses i exigir que proporcionin els serveis i la qualitat que els correspongui.

El mercat energètic està molt dominat per una empresa en cada un dels sectors de gas, electricitat i petroli. Això pot encarir els preus per manca de suficient competència, una preocupació importants de la CE. Aquests efectes es podrien notar encara més en l’àmbit més reduït de l’Estat català.

Hi ha prou personal qualificat a Catalunya per cobrir les noves necessitats?

Sí. Històricament Catalunya ha estat capdavantera en la introducció de l’electricitat (Fecsa, Hidroelèctrica de Catalunya, cooperatives, empreses municipals...), en el gas (Catalana de Gas i Electricitat i altres empreses d’àmbit local), en l’energia nuclear i en algunes tecnologies renovables (Ecotècnia S.Coop., TFM...), tot i que només ha aconseguit en el sector del gas que hi hagi una gran empresa. Actualment les universitats de Catalunya podrien proporcionar la formació que fos necessària.

Poder tenir plena autonomia en la política energètica i empresarial, en les titulacions universitàries i en la utilització dels recursos energètics (rius, mar, subsòl, zones frontereres...) permetria desplegar el gran potencial de bons professionals que estan cercant oportunitats de treball en el camp de l’energia.

Continuaria tot igual, o quins canvis caldrà introduir en el sistema energètic?

L’energia és un sector bàsic de la societat, de l’economia i del medi natural. El sistema energètic té una gran inèrcia, no es poden  introduir infraestructures bàsiques en pocs mesos. Però l’actual sistema energètic és lluny de ser prou adequat per a Catalunya.

La xarxa elèctrica ha estat construïda més per subministrar electricitat a àrees amb una gran demanda potencial -i per empreses que competien entre elles- que per cobrir el territori. El resultat és que hi ha duplicitats de línies de transport dels Pirineus a l’àrea metropolitana de Barcelona i mancances a l’Empordà i a zones rurals.

L’Estat espanyol controla l’ús de les conques hidràuliques compartides i del mar, la normativa ambiental d’instal·lacions de més de 50 MW, la política fiscal de suport a les fonts i tecnologies energètiques (carbó, nuclear, eòlica, solar, biomassa...), la competència i fusions entre empreses, intervé en els grans negocis energètics internacionals... Disposar d’aquests mecanismes de control permetrà assolir resultats molt més adequats i beneficiosos per a Catalunya.

El sistema energètic caldrà anar-lo apropant als requeriments de la UE de major eficiència, de menor consum i dependència, de menors emissions. També s’hauran d’anar substituint les centrals elèctriques que es vagin fent obsoletes o quan acabin la seva llicència. Els canvis d’estructura política s’hauran de fer facilitant el compliment d’aquests requisits. I això és molt més possible amb un Estat propi.

Com quedarien els preus de l’energia? Pujarien o baixarien?

Aclarir com es formen els preus de l’energia no és gens fàcil per la seva complexitat, opacitat i importància. Cal distingir entre els preus regulats -fixats pel Govern de l’Estat- i els de mercat determinats pel mercat, els impostos, les primes al Règim Especial elèctric, els suports indirectes i la regulació del sistema. En els preus regulats hi ha les tarifes d’últim recurs (TUR) de l’electricitat i del gas natural, i les del butà embotellat.

Hi ha factors que farien baixar els preus i altres que els farien pujar. És impossible fer un pronòstic acurat i amb prou garantia. El més probable és que pel fet d’esdevenir Estat no canviessin gaire donat l’àmbit del mercat europeu.

Entre els factors que reduirien el cost de l’energia (no necessàriament el preu) hi ha la major proporció de l’aportació elèctrica de les centrals hidràuliques i nuclears (totes elles ja amortitzades i amb costos operatius baixos) a Catalunya (50,3 % el 2011) que en el conjunt d’Espanya (35,6 % el 2011). Un altre factor és el menor cost de transport del gas natural, del petroli i dels seus derivats (gasolina, gasoil, querosè) a Catalunya per disposar dels ports de recepció i de les instal·lacions de tractament (planta de regasificació i refineria). Finalment, l’elevada potència d’intercanvi elèctric amb França (actual de 1.400 MW i futura de 2.400 MW) ha de permetre la compra-venda d’electricitat en funció dels costos momentanis de la generació local.

Els costos del sistema que s’han d’afegir als de l’energia en els seus preus de venda són els de la gestió del sistema, impostos, primes i altres ajuts.

La normativa actual sobre la formació del preu del kWh generat és perversa, tot i que alguns economistes creuen que és com operen els mercats. Resumint-ho molt, el mercat elèctric funciona com segueix. L’empresa operadora del sistema (Red Eléctrica de Espanya) determina quines són les centrals elèctriques que lliurin electricitat a la xarxa elèctrica general propietat de REE, segons uns criteris preestablerts. Les centrals tenen una prioritat decreixent: nuclears, hidràuliques, eòliques i solars en primer terme (per seu cost zero o baix de combustible, o per no poder variar la seva capacitat de producció, com la nuclear), seguides pel carbó nacional i finalment pels cicles combinat a gas natural que cremen un combustible car (i no primat).

L’assignació de l’energia que ha de subministrar cada una de les centrals es basa en les prioritats i en el preu a que ofereixen el kWh en unes subhastes, en les quals la darrera que entra és la més cara. Semblaria lògic que cada central cobrés els kWh que subministra al preu que ha ofert, però no, totes les centrals els cobren al preu més alt. Amb aquest sistema, generar més electricitat barata modificaria gens o molt poc el preu del kWh que es factura, a menys que aconseguissin evitar l’entrada de les tecnologies més cares.

Catalunya podria establir una normativa molt més racional, equitativa i que facturés el kWh a uns preus menors que els actuals.

El sistema descrit encareix el preu del kWh, com també ho fan les primes i altres suports de la generació elèctrica en Règim especial. Com que el preu final ha resultat massa elevat, successius governs de l’Estat han decidit que les empreses de generació elèctrica no cobrin immediatament tot el preu del kWh, generant un dèficit de tarifa garantit per l’Estat que el cobrarien en un incert futur. L’assignació de dèficit de tarifa atribuïble a Catalunya serà una de les negociacions difícils.

La proporció de la generació en Règim Especial de Catalunya respecte al total d’Espanya va ser del 9,8 % l’any 2011, mentre que la proporció de la generació total d’electricitat va ser del 15,1 %, és a dir, el pes del Règim Especial respecte al total de l’electricitat generada a Catalunya és força menor que al conjunt d’Espanya. Amb el mateix sistema elèctric i de primes del 2011, a Catalunya el kWh hauria estat menys gravat per les primes amb Estat propi que formant part d’Espanya. Però aquesta situació no es pot allargar, els compromisos d’Espanya amb la UE exigeixen que les fonts renovables contribueixin en el 29% en la generació elèctrica. El 2011 ha Catalunya ho van fer el 15,3 %. I la UE posa com objectiu que el 2050 les fonts renovables hi contribueixin en més del 60% en el conjunt de la UE.

Hi haurà altres factors que determinaran el preu de l’energia, com les noves inversions que siguin necessàries, la política fiscal o el tractament dels residus nuclears. Hi ha un fons acumulat al llarg de molts anys per cobrir els (incerts) costos de la gestió dels residus nuclears (d’alta i de baixa activitat) produïts per les centrals nuclears. La transferència de la part corresponent a Catalunya serà un altre dels punts calents de la negociació. A més, és probable que Catalunya hagi de gestionar els seus propis residus, ara mantinguts en les piscines de les centrals (que proporcionen la refrigeració necessària per a l’activitat radioactiva dels residus). Amb el sistema actual tots els consumidors d’electricitat de l’Espanya peninsular contribueixen al finançament del fons a través d’una prima al kWh consumit. Si Catalunya ha de fer front a tot el cost dels seus residus nuclears, aquesta prima nuclear al kWh haurà de ser més alta ja que a Catalunya la proporció d’electricitat d’origen nuclear és superior a la de la resta d’Espanya (51,8% contra 15,1% el 2011) . Quant més alta serà depèn bàsicament de com es gestionin els residus i de quants n’hi hagin.

En els sectors del gas i del petroli seran factors comercials i competitius els que marcaran els preus. L’existència de ports amb capacitat d’importar carburants pot ser un factor competitiu que rebaixi els preus. El gasoducte amb França ho podria ser per al gas.